Pensant en els amics que tinc escampats pel món i calculant les distàncies espacials-i, per tant, temporals-que ens separen (allò de, si ara truco, estarà menjant, dormint, treballant, ballant la conga ?), doncs bé, pensant en això, m’he adonat que, tal vegada, el passat i el present són una invenció.
Les persones, que tot ho volem a la nostra mida, hem pretès disseccionar el temps, com aquell qui ordena les factures o cataloga les revistes. La ment funciona, bàsicament, per dos principis bàsics : el record i el desig, dos pulsos contraris que, passats pel sedàs manipulador de l’interpretació humana, es converteixen, respectivament, en passat i futur. Què és, doncs, el present? El present ho és tot i no és res alhora. El temps és sempre present, l’aquí i l’ara, no té minuts ni hores ni entén de calendaris. I d’aquest discurs pseudo-metafísic s’infereix, clarament, que la vida és com un xiclet. Un xiclet, dolç o amarg segons el que toqui, que cadascú bufa amb la força que pot o que vol, fins que, tard o d’hora, explota.
En Santa Maria (RS, Brasil) llevamos el meridiano de New York, creo, lo que significa que ahora son las 0:47 pero yo no sé si allá estarás comiendo, durmiendo, o bailando la conga, porque tampoco sé muy bien que rutina llevan los xinos.
ResponEliminaEl tiempo es un chicle, vaya que sí. Eso lo dicen mucho los filosofos posmodernos, esos de extender el presente y tal, pero creo que no se aclaran ni ellos. Los escritores de ficción científica tampoco se aclarán, pero por lo menos se desaclaran bien.
Per cert, que mai he tastat xiclets amargs. Que en tenen en Xina?