(I) El Temple dels Lames

Després d’un estiu de platja, sofà i cervesetes, quatre dies de turisme per una ciutat de dimensions estratosfèriques poden ser realment matadors. Desconec si ha estat pel cansament, la calor o l’olor d’incens que avui, al temple dels Lames, he tingut un brot d’espiritualitat fins ara desconegut en la meva persona. El Yonghegong, o temple dels lames, és l’edifici budista més gran de tot Beijing: va ser construït al segle XVII per un emperador de nom impronunciable, té un valor arquitectònic destacat i alberga el buda més gran del món en edifici cobert (sí, aquest títol existeix i els xinesos ja s’han encarregat de col•locar-hi la plaqueta del llibre Guiness dels Records). Al marge de tot això, és un indret preciós, una illa de calma enimg de la gran urbs. I és precisament aquí, on he pogut aprendre quatre rudiments bàsics, i força avantatjosos, de la religió budista. En primer lloc, la religió no s’implanta en la vida de les persones com una obligació ineludible, sinó que més aviat es pren com una afició voluntària. En segon lloc, les representacions dels Déus budistes, la decoració dels temples i fins i tot l’acte del culte en si no impliquen rigor, tristor ni sacrifici, sinó tot el contrari: són plenes de color, d’alegria i de calma. Comparem sinó el pantocràtor de Sant Climent, amb la cara que fa de pocs amics, o el mateix Crist foradat i sagnant a la creu, amb el somriure afable de qualsevol Buda o la insinuant sensualitat dels mil braços de Avalokiteshvara. Per últim, la solució de la reencarnació no suposa una condemna tan irreversible per als creients: els teus actes no et condemnen, irremeiablement, al cel o a l’infern, sinó que simplement t’otorgaran un cert estadi de vida en el proper cicle (en certa manera, el que ens passa a tots, els actes presents influeixen, en determinada mesura, en el nostre futur). L’altre cara de la moneda, però, és que, com que es pren la vida com una carta d’entre una baralla infinita, no se li dóna tant de valor, per la qual cosa l’ésser humà està més disposat a sacrificar-la. I es podria inferir que és per aquesta creença, entre d’altres factors, que el poble xinès treballa sense descans, atès que ja tindran altres vides per gaudir. Tot i això, val a dir que la tan lloada migdiada no és una tradició exclusiva de les Espanyes: els xinesos la practiquen des de fa molts segles. Qui sap, vés que no torni jo amb el cap pelat i venerant al Dalai Lama.