Aquest país és un xist

Quan ja fa pràcticament 15 dies que em moc entre caracters, el meu cos ja comença a notar les seqüeles d’aquesta àrdua batalla: estomac capgirat i cap com un bombo. I és que són molts els atacs que hom ha de patir quan s’endinsa a l’orient: riuades de gent al metro que provoquen atacs menopàusics instantànis per tot seguit morir de congelació dins dels vagons; estampides de bicicletes, motos elèctriques, rickshaws i d’altres vehicles dinàmics que han estat fabricats sense frens però amb una botzina ensordidora; la ingestió constant de quantitats industrials de guindilles i glutamat monosòdic que provoquen corredisses automàtiques al crit de: cesuo, toilet,cesuo, toilet!; entre d’altres situacions amables. Com dirien a missa, però, el sofriment del cos queda compensat per l’enriquiment de l’esperit. I la singularitat d’aquest poble l’enriqueix dia a dia. En els últims dies, he experimentat diverses situacions dignes d’un estudi sociològic. L’espiral de surrealisme va començar divendres quan vam decidir d’anar a l’English Corner organitzat per la nostra universitat, amb l’esperança de trobar tot de gent dispar, però que parlés anglès i estigués tan perduda com nosaltres. Doncs bé, tan bon punt vam dir “hello”, teníem un núvol de cinquanta xinesos, molts dels quals havien viatjat més de dues hores en metro per arribar i estaven jubilats, interessadíssims en els nostres coneixements d’spanglish i la nostra vida en general. En les dues hores que ens van tenir retingudes, vam contestar 2500 vegades d’on érem, vam assistir a l’eufòria “o xibanya, de worldcup, iniesta” 1200 vegades, “xibanya, bulls, olé” va ser el segon crit més corejat, i la resta de l’estona, bàsicament vam estar parlant de coses freaks com ara en què consistien les barbacoes espanyoles (“do you use coal or wood?”) o quin era l’índex de precipitació a l’estiu, a part de rebre tot un seguit d’afalcs de xinesos que havien passat del groc al vermell (“o spanish girl, you look like Carmen opera, you look like a gypsy”, i sens dubte, el millor “you look like a princess”). La major sorpresa, però, fou quan, després d’insistir cada cinc minuts que no ens agradaven els toros i que parlàvem en jiataluonia wen, un xinès estil confuci va saltar “o, catalonia, have you get independence?”. Aquell dia vam anar a dormir contentes. L’endemà teníem una cita amb dos nois xinesos amb l’objectiu de tallar el flux constant de SMS que rebíem des que els havíem conegut. Van mostrar-se molt interessats pels nostres objectius a Xina (you need to marry a good Chinese boy and live here), volien acompanyar-nos en tots els viatges, els van semblar molt exòtiques les nostres arracades i fins i tot es van fixar en la meva tirita a l’ungla del dit del peu, comentari que va anar companyat de “ou, you have to take care of yourself” (sí amics, la broma em persegueix a la Xina). L’endemà a la nit teníem un sopar international en un restaurant japonès, que ens va conduir ineludiblement cap a una discoteca on se celebrava la tan nostrada “fiesta del semáforo”. Allò, amics, era pitjor que un dissabte al Bora Bora. Val a dir, però, que allà es van trencar molts tòpics relacionats amb l’esperit festiu: italians i espanyols movien tímidament el cap com avestruços, tot observant de gairell els reis de la pista: una munió d’alemanys i xinesos que combinaven gràcilment el breakdance amb la samba, tot plegat al ritme de, sí senyors, la Macarena. Deu ser que la repressió social i l’exigència de sobrietat fa explotar la desinhibició a la mínima nota de reggaetón. Sigui com sigui, fou una estampa inoblidable. Després d’aquest informe, deixaré l’explicació d’altres fets escatalògics, festius, bizarres o d’acudit per a properes entregues.