Pantalles

29 de gener, 2035

El so agut i punyent del despertador el féu recuperar la consciència. Sense haver obert els ulls encara, l'envaïa una sensació canviant, que es movia entre l'estranyesa i la confusió. Per l'olor i el tacte del teixit on jeia, sabia que era al seu llit. Però no entenia perquè, essent un matí com qualsevol altre, se sentia marejat, perdut i terriblement cansat. A més a més, no podia obrir els ulls.
Cony de despertador! Que avui tenim festa, i som tan rucs que ahir a la nit no el vam apagar.
Aquell era l'inconfusible malhumor matinal de la Raquel, la seva dona. Va sentir que s'aixecava del seu costat, apagava el despertador i tornava a jeure.
Collons, que avui toca descans. Com a mínim un dia de repòs, van dir ahir els agents.
Si bé el to emprenyat de la seva dona era ben conegut, no entenia ni un borrall de tot allò que deia. Perquè tenien un dia de festa, si normalment només gaudien d'una tarda lliure a la setmana? Qui eren els agents, i què havien vingut a fer ahir a la nit?
Intentava obrir la boca, però no se la sentia. Intentava obrir els ulls, però era com si haguessin desaparegut.
Pere, què fas apagat si ja ets despert! Obre't el botó, home. Fins i tot ho he de fer jo, això. Té, home, i parla.

Ara ja hi veia. Era a la seva habitació, al seu llit, amb la seva dona, com cada dia. Però hi havia alguna cosa que havia canviat. Podia parlar, ho notava, però se sentia tan desconcertat que no li sortien les paraules
Però què passa, que fas aquesta cara? No te'n recordes? Si t'ho vaig dir, Pere, que ahir venien els de l'Oficina Tecnològica del barri a instal·lar-nos les pantalles facials.

Era això, doncs. La famosa llei, implementada pel Govern feia tan sols un any, ja era un fet en tot el radi de Barcelona. L'última fase era al seu barri. Es tractava, segons deien des de dalt, de l'últim pas en l'equiparació tecnològica del país a escala europea. Cada individu disposava d'una pantalla facial, completament gratuïta i facilitada per l'Estat, que s'instal·lava al crani, es connectava directament al cervell i suplantava la cara real. Un veritable avenç de l'home modern, deien els mitjans. Només d'obrir-la, de bon matí, accedies directament al correu electrònic i a l'agenda del dia, perquè també incorporava BlueBerry. A més a més, es connectava directament amb un servidor estatal, que t'informava del temps i de la situació econòmica i política del planeta. Aquell nou enginy era, segons l'havien batejat, un autèntic ordinador personal.
A part de l'ús purament informàtic, la pantalla facial implicava molts avantatges pràctics. Si eres lleig -en quedaven pocs ja, gràcies als avenços de la genètica -, et posaves cara de guapo, si no et volies canviar el color dels cabells o dels ulls, ho podies fer tan sols amb un click. En principi, la cara que els altres veien a la pantalla era un reproducció en 3D de la teva cara d'abans, segons la darrera imatge que tu havies proporcionat a l'Administració. Però, bé, tots sabem que l'informàtica fa miracles. Tampoc no calia rentar-la, i pel que fa l'alimentació, feia molt que el menjar sòlid havia passat a la història. Era una manera perfecta, doncs, d'estalviar temps i, per tant, optimitzar els béns humans del país.
En Pere no se'n sabia avenir. Després de rebre l'email certificat del govern a la bústia de casa, havia intentat conscienciar-se del canvi. I, de fet, algun dia pel carrer ja n'havia vist unes quantes, de persones pantalla. Però suposava que, de la mateixa manera que hom no s'acostuma mai del tot a tenir una cama de plàstic o un ull de vidre, tampoc no s'acabaria de fer mai a la idea que li havien amputat el cap i l'havien substituït per una pantalla.
S'aixecà del llit, i quedà sorprès de la lleugeresa del nou enginy extraplà, de fibra de vidre. Es posà les sabatilles, primer gest del ritual de cada matí, i es tancà al lavabo. La imatge que veié al mirall el trasbalsà. Mil preguntes li assaltaven el cap, encara que, de fet, ja no en tenia. Perquè una pantalla amb una reproducció adulterada de la seva cara suplantava el seu cap real i autèntic? Quin sentit tenia, tot allò?
- Això es fantàstic, no cal ni que em maquilli, ni que em tregui el bigoti! I no tinc arrugues!- xisclava eufòrica la seva dona des de l'altre lavabo.
Conclogué que aquella seria una tasca titànica. Com si fos adolescent, havia de prendre consciència, de nou, de si mateix, del seu cos, dels canvis soferts. Tot d'una, se sentí terriblement abatut, ofegat i esgotat.
Fet i fet, podria haver dormit mitja horeta més, perquè totes aquelles coses que feia al matí, que ens ajuden a desempallegar-nos de la son , que es fan amb la mecànica calma de la quotidianitat, ja no les havia de fer, mai més. S'avorrí durant una estona, consultant el correu i les cites previstes per l'endemà. Tot planificat en format mentalment electrònic.
Sortí al carrer. L'espectacle era dantesc. Nens, dones, ancians, tots amb pantalles al cap i somrient, talment despulles adulterades d'una vida anterior. Devia ser ell que s'equivocava, tothom semblava feliç amb aquell nou canvi. De fet, sempre s'havia sentit un trànsfuga en l'època que li havia tocat viure. D'entre tantes pantalles, com una aparició, veié el cap d'una noia, que esperava l'autobús solar de la ruta 7. S'acaronava els cabells, i es mossegava els llavis en senyal de dubte, intentant trobar la parada correcta. La seva melena daurada, aquells ulls com fars, brillaven amb llum pròpia, eclipsant tot el que l'envoltava, vehicles, edificis, anuncis, pantalles humanes. En aquell precís moment, tot observant com els cabells daurats d'aquella noia voleiaven al vent, a ell l'inundà una certesa implacable. No podia ser, no era ell qui estava equivocat. La bellesa i la vida eren imperfectes, volubles i caduques. I per això, necessàriament, tenien forma humana.