dimarts, 7 de juliol del 2009

Pantalles

29 de gener, 2035

El so agut i punyent del despertador el féu recuperar la consciència. Sense haver obert els ulls encara, l'envaïa una sensació canviant, que es movia entre l'estranyesa i la confusió. Per l'olor i el tacte del teixit on jeia, sabia que era al seu llit. Però no entenia perquè, essent un matí com qualsevol altre, se sentia marejat, perdut i terriblement cansat. A més a més, no podia obrir els ulls.
Cony de despertador! Que avui tenim festa, i som tan rucs que ahir a la nit no el vam apagar.
Aquell era l'inconfusible malhumor matinal de la Raquel, la seva dona. Va sentir que s'aixecava del seu costat, apagava el despertador i tornava a jeure.
Collons, que avui toca descans. Com a mínim un dia de repòs, van dir ahir els agents.
Si bé el to emprenyat de la seva dona era ben conegut, no entenia ni un borrall de tot allò que deia. Perquè tenien un dia de festa, si normalment només gaudien d'una tarda lliure a la setmana? Qui eren els agents, i què havien vingut a fer ahir a la nit?
Intentava obrir la boca, però no se la sentia. Intentava obrir els ulls, però era com si haguessin desaparegut.
Pere, què fas apagat si ja ets despert! Obre't el botó, home. Fins i tot ho he de fer jo, això. Té, home, i parla.

Ara ja hi veia. Era a la seva habitació, al seu llit, amb la seva dona, com cada dia. Però hi havia alguna cosa que havia canviat. Podia parlar, ho notava, però se sentia tan desconcertat que no li sortien les paraules
Però què passa, que fas aquesta cara? No te'n recordes? Si t'ho vaig dir, Pere, que ahir venien els de l'Oficina Tecnològica del barri a instal·lar-nos les pantalles facials.

Era això, doncs. La famosa llei, implementada pel Govern feia tan sols un any, ja era un fet en tot el radi de Barcelona. L'última fase era al seu barri. Es tractava, segons deien des de dalt, de l'últim pas en l'equiparació tecnològica del país a escala europea. Cada individu disposava d'una pantalla facial, completament gratuïta i facilitada per l'Estat, que s'instal·lava al crani, es connectava directament al cervell i suplantava la cara real. Un veritable avenç de l'home modern, deien els mitjans. Només d'obrir-la, de bon matí, accedies directament al correu electrònic i a l'agenda del dia, perquè també incorporava BlueBerry. A més a més, es connectava directament amb un servidor estatal, que t'informava del temps i de la situació econòmica i política del planeta. Aquell nou enginy era, segons l'havien batejat, un autèntic ordinador personal.
A part de l'ús purament informàtic, la pantalla facial implicava molts avantatges pràctics. Si eres lleig -en quedaven pocs ja, gràcies als avenços de la genètica -, et posaves cara de guapo, si no et volies canviar el color dels cabells o dels ulls, ho podies fer tan sols amb un click. En principi, la cara que els altres veien a la pantalla era un reproducció en 3D de la teva cara d'abans, segons la darrera imatge que tu havies proporcionat a l'Administració. Però, bé, tots sabem que l'informàtica fa miracles. Tampoc no calia rentar-la, i pel que fa l'alimentació, feia molt que el menjar sòlid havia passat a la història. Era una manera perfecta, doncs, d'estalviar temps i, per tant, optimitzar els béns humans del país.
En Pere no se'n sabia avenir. Després de rebre l'email certificat del govern a la bústia de casa, havia intentat conscienciar-se del canvi. I, de fet, algun dia pel carrer ja n'havia vist unes quantes, de persones pantalla. Però suposava que, de la mateixa manera que hom no s'acostuma mai del tot a tenir una cama de plàstic o un ull de vidre, tampoc no s'acabaria de fer mai a la idea que li havien amputat el cap i l'havien substituït per una pantalla.
S'aixecà del llit, i quedà sorprès de la lleugeresa del nou enginy extraplà, de fibra de vidre. Es posà les sabatilles, primer gest del ritual de cada matí, i es tancà al lavabo. La imatge que veié al mirall el trasbalsà. Mil preguntes li assaltaven el cap, encara que, de fet, ja no en tenia. Perquè una pantalla amb una reproducció adulterada de la seva cara suplantava el seu cap real i autèntic? Quin sentit tenia, tot allò?
- Això es fantàstic, no cal ni que em maquilli, ni que em tregui el bigoti! I no tinc arrugues!- xisclava eufòrica la seva dona des de l'altre lavabo.
Conclogué que aquella seria una tasca titànica. Com si fos adolescent, havia de prendre consciència, de nou, de si mateix, del seu cos, dels canvis soferts. Tot d'una, se sentí terriblement abatut, ofegat i esgotat.
Fet i fet, podria haver dormit mitja horeta més, perquè totes aquelles coses que feia al matí, que ens ajuden a desempallegar-nos de la son , que es fan amb la mecànica calma de la quotidianitat, ja no les havia de fer, mai més. S'avorrí durant una estona, consultant el correu i les cites previstes per l'endemà. Tot planificat en format mentalment electrònic.
Sortí al carrer. L'espectacle era dantesc. Nens, dones, ancians, tots amb pantalles al cap i somrient, talment despulles adulterades d'una vida anterior. Devia ser ell que s'equivocava, tothom semblava feliç amb aquell nou canvi. De fet, sempre s'havia sentit un trànsfuga en l'època que li havia tocat viure. D'entre tantes pantalles, com una aparició, veié el cap d'una noia, que esperava l'autobús solar de la ruta 7. S'acaronava els cabells, i es mossegava els llavis en senyal de dubte, intentant trobar la parada correcta. La seva melena daurada, aquells ulls com fars, brillaven amb llum pròpia, eclipsant tot el que l'envoltava, vehicles, edificis, anuncis, pantalles humanes. En aquell precís moment, tot observant com els cabells daurats d'aquella noia voleiaven al vent, a ell l'inundà una certesa implacable. No podia ser, no era ell qui estava equivocat. La bellesa i la vida eren imperfectes, volubles i caduques. I per això, necessàriament, tenien forma humana.

dimecres, 1 de juliol del 2009

La mancha de abuela

Cuando murió la abuela, el sofá era aún bastante nuevo. El primero en encontrársela fue Julio, al volver a casa tras una de sus juergas. Abrió la puerta con ebria dificultad, y con las primeras luces del día vió a la abuela recostada en el sofá, escuchando a María Callas, la cabeza colgando y un hilillo de sangre en la comisura de los labios. Cuando Manuel volvió del trabajo al mediodía, Julio seguía en la puerta, ahora sentado con la cara escondida entre las rodillas, sin escuchar la ópera que aún sonaba, y sin mirar la cabeza colgando de la abuela. El nieto mayor reaccionó en seguida, recogió a su hermano del suelo, apagó la música, y se dirigió al sofá. La abuela se había suicidado tragándose el bote entero de las pastillas para el colesterol, y eso la había dejado así, como un manojo humano en el sofá de terciopelo verde. Incluso había manchado el sofá de sangre con el hilillo que le venía de la boca. Después de cerrarle los ojos, Manuel se sentó en una silla y se desabrochó el cuello de la camisa. El calor silencioso del mediodía se mezclaba con el hedor a muerto. Por un momento, Manuel recordó aquel día de verano, en aquel mismo comedor, cuando la abuela les había hecho cosquillas hasta que se mearon encima de la risa. Levantó los ojos, y vio que Julio seguia con la cabeza gacha, y había empezado a sollozar.
Al salir del tanatario, Manuel se encendió un cigarro de espaldas a la puerta , y respiró aliviado. Aquel no se parecía en nada al último funeral al que había asistido, el de sus padres. Cuando tuvieron el accidente, Manuel y Julio eran aún muy pequeños, y su abuela les puso un trajecito negro y no los soltó de la mano ni un momento. Manuel aspiró el humo del tabaco y sintió el aire caliente que soplaba entre los sauces. Julio ni siquiera debía acordarse de eso, pensó. Pero allí seguía su hermano, aupado entre el tumulto de viejas de luto, que lo abrazaban y lloraban y murmuraban palabras de alivio, mientras el chico entre grandes sollozos alababa a su tierna abuelita. “Sólo faltan los paparazzis del Hola”, se dijo Manuel para si mientras tiraba la colilla al suelo. Su hermano lo siguió cuando vió que iba a coger el coche. “Espérame, al menos, ya que he tenido que llevar el peso de la familia”, le espetó Julio al entrar. No se dijeron nada más hasta llegar a casa. Ya no olía a lavanda, ni a guiso recién cocido. “Tenemos que quitar esta puñetera mancha del sofá, qué asco”, dijo Julio, al ver que la sangre de su abuela se estaba resecando sobre el terciopelo verde. Julio estaba seguro que habían hecho bien en no decir nada a la policía, esconder el bote de pastillas vacío y simular una muerte natural. Se trajo un trapo mojado de la cocina y empezó a fregar el terciopelo verde. “Ostia, encima nos jode el sofá”. “La hemos jodido nosotros, Julio”, le dijo Manuel, y pasó de largo hacia su habitación. Sobre la mesilla de su escritorio, vió los dos billetes de avión a París, la ciudad de los sueños de la abuela, la promesa eterna de sus nietos. Se tiró a la cama, hundió la cabeza en el cojín y lloró en silencio.
Julio volvía a estar rasgando el sofá cuando Manuel llegó a casa después del trabajo. Tenía los pies helados del frío de invierno, y el viento le azotó la cara al abrir la puerta, porque su hermano se había dejado todas las ventanas del comedor abiertas. Julio estaba sudando por el esfuerzo, rasgando ahora con una lija el terciopelo verde, con los ojos tan fijos en la mancha de la abuela que ni siquiera vió llegar a su hermano. Manuel le pusó una mano en el hombro, “te estás volviendo loco, déjalo ya”. Julio sólo giró la cabeza, se lo miró indiferente, y volvió a rascar el sofá. Manuel se dió cuenta entonces que en tan sólo unos meses, su hermano había envejecido muchos años. Parecía mayor que él. Tenía ojeras, había adelgazado mucho, se le caía el pelo.“Te niegas a vender el puto sofá, pues me niego a vivir en una casa con una mancha de sangre asquerosa”, le dijo al cabo del rato Julio, mientras Manuel preparaba la cena en la cocina. “Lo que te mancha no es la sangre”, le contestó, muy flojo para que no pudiera oírle. Después de cenar, Manuel llamó a Ana para decirle que no viniera ese noche y que la quería. Se tumbó en la cama, pensó en las cosquillas de su abuela y se durmió escuchando el chirrio de la lija sobre el terciopelo verde.
Olía a cocido recién hecho cuando llamaron por teléfono. Era agosto, y el bochorno del mediodía entraba por las ventanas del comedor. “Manuel, cógelo y vigila a la niña, que se me quema el cocido”, gritó Ana desde la cocina. Incluso era tierna dando voces, pensó Manuel mientras descolgaba el auricular, con la pequeña persiguiéndolo por el pasillo, con una hoja de sumas entre las manitas. Cuando colgó el teléfono de nuevo,Manuel tuvo que sentarse en el sofá. “¿Quién era?”, preguntó Ana, entrando en el comedor con el cazo en las manos. “La policia, Julio se ha suicidado”. El cazo cayó al suelo con un estrépito terrible. La niña, que no había entendido nada, se puso a reír ante el espectáculo de guisantes y albóndigas rodando por el comedor. “Papá, mamá es más torpe que yo.” Y se quedó mirando fijamente a su padre, que en su sofá de terciopelo verde, reseguía con el dedo la mancha, aquella mancha que servía para hacer cosquillas a la abuelita del cielo. “¿Por qué lloras, papá? ¡Si mañana nos vamos a París!”.